Jo mateix

He acabat la traducció del Tibet!!
Ara ja “només” queda corregir-lo, maquetar-lo, il·lustrar-lo i cap a impremta!! I llavors traduir-lo al castellà i fer el mateix que amb el català. Ves, que encara queda una feinada, però estic molt content d’haver-ne acabat la traducció!
Per qui no ho sàpiga el Tibet és un joc de rol de Vajra Enterprises que Maqui publicarà en català i castellà.

Som-hi tots junts a cantar amb el més galàctic de tots els músics:

Els indis tenen coca allà al Perú
Els ianquis, coca-cola refrescant
Els catalans, la coca de llardons
I l’estupenda coca de Sant Joan

No us penseu pas que això és una bicoca,
Voler anar de verbena i ser una coca
El personal se’m vol endur a la boca
Del més espavilat al més tanoca.

Deu ser la confitura que els provoca
Només sortir al carrer tothom s’hi aboca
M’han dit que aquest destí és el que em pertoca
Però a mi, de gràcia no m’en fa ni gota

Sóc una coca, i se ei que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.

S’haurà de fer passar per una oca
Si no, se’m menjaran aquestes locas
O disfressar-se de foca
Sols pensar-ho em fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant.

Ens és igual si n´hi ha molta o poca
Perquè ens agrades més que la tapioca.
Ja et pots ben amargar sota una roca
I si ara t’atrapem et mengem tota

Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons

M’hauré de fer passar per una coca
Si, no se’t menjaran aquestes locas
O disfressar-me de foca
Sols pensar-ho ens fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant
Sóc, de totes, la més elegant
És la coca de Sant Joan.

Joan Sisa

L’exercit americà preparant-se per sotmetre els seus enemics

Em dic Ot Vallfogona, vaig néixer ara fa 38 anys a Sales de Llierca a la Garrotxa al mas de la família. El meu pare era un home cultivat i tenia una gran biblioteca amb obres de totes les banques de la cultura. Vivint en un mas aïllat vaig bolcar la meva infància a la lectura i de ben jove ja havia donat la volta al món a través dels llibres i era capaç de defensar-me en qualsevol ciència o coneixement.
A l’adolescència, però, vaig trencar totalment amb aquesta vida i disposat a conèixer el món de veritat vaig fugir de casa. Després d’una breu estada a Girona vaig raure a Barcelona on vivint a una casa ocupada vaig fer totes les bestieses que no havia pogut fer de petit. Per viure feia tot de feinetes on no hi tenia cap traça, fins que vaig conèixer a la Clara Laurenti mentre intentava dur-li un cafè sense abocar-li a sobre. Vaig quedar fascinat, la dama italiana desprenia una fortalesa de caràcter i una seguretat que feia difícil resistir-s’hi, aparentava uns 30 o 35 anys.

Ben aviat vaig anar a viure a casa seva, en qualitat d’amant, noi dels encàrrecs i al cap de poc caçador, caçador de llibres. La dona era col·leccionista, li agradaven els llibres antics, incunables, primeres edicions, edicions estranyes…, a la seva biblioteca vaig poder completar la meva formació amb branques del coneixement inusuals com esoterisme, màgia o ocultisme. Treballant per ella vaig recórrer mig món, investigant, indagant a la recerca de noves joies per la seva col·lecció. De cop, desprès de deu meravellosos anys de convivència, va desaparèixer. Jo tornava del Vaticà on estava recopilant informació per intentar trobar el rastre d’un incunable que ella m’havia demanat, i em vaig trobar la casa buida i el més estrany, era plena de pols i teranyines com si fes anys que fos desocupada i tot just havia estat fora tres dies. Durant un temps vaig ser el boig del barri, donant voltes preguntant a tothom, ningú en sabia res d’ella, ni de mi tampoc, com si mai hi hagués viscut. Cap indici d’ella, cap rastre i us puc assegurar que vaig buscar-la i res.
Vaig refer la meva vida gràcies a l’ofici que vaig aprendre amb ella, caçador de llibres. Després de deu anys més treballant-hi pel meu compte, m’he fet un nom i disposo d’una considerable suma de diners. No sóc de luxes i tinc poca roba, senzilla, de pana la majoria, duc els cabells lleugerament llargs, barba curta i faig servir ulleres per llegir. Es podria dir que visc a Barcelona en un pis al raval, però per la meva feina viatjo molt, per tot el món i com que no m’agraden els hotels, tinc espais per dormir o descansar als llocs per on em moc, Nova York, París, Roma, Londres, Tòquio, Singapur, Buenos Aires, El Caire, Mèxic, L’Havana, Sant Petesburg, Riga, Cracòvia, Istanbul, Calcuta, Lhasa, Jerusalem… Alguns són una habitació a casa d’un amic, d’altres una cel·la d’un monestir, o un pis propi en uns pocs llocs.
Sóc una persona tranquil·la, normalment escèptic amb l’inusual, però no cec davant les evidències. La meva única aspiració és saber on és la Clara, perquè és en alguna banda, ho noto i espero que a través de la meva feina trobi algun dia un indici que m’hi condueixi.

Foto de Tony Blay

M’he llegit al País una entrevista a Lawrence Lessig, el creador de Creative Commons, en general és una bona entrevista, us la recomano.
Aclariré un parell de coses que la gent confon. Per defecte, encara que no s’especifiqui, qualsevol obra que generem SEMPRE té copyright, ja sigui aquest bloc, les fotografies que fem als nostres fills o una carta que enviem a algú. Aquest copyright es manté durant tota la vida de l’autor i entre 50 i 100 anys després de la seva mort, en funció del país. Per mi és una bestiesa, sobretot ara en què el mercat funciona per novetats, poques obres tenen vigència més enllà de cinc anys i pràcticament cap més enllà de 10 anys.
La llicència CC està pensada per defensar els drets de l’autor sense la rigidesa del copyright. L’autor pot triar amb més llibertat el que vol fer amb el seu material sense el tot o res del copyright. En cap cas es tracta d’una renuncia als seus drets, com si passa amb el copyleft, on tu entregues la teva obra a la societat i que aquesta en faci el que vulgui. Com deia amb el CC tu cedeixes uns drets a la societat que pots retirar quan vulguis. Per exemple, pots deixar la teva obra descarregable a internet i per tant imprimible, copiable, etc. però sense que ningú pugui modificar-la ni vendre-la, mentre cedeixes els drets de venda a una editorial.
Aquest bloc està sota la llicència de reconeixement el que vol dir que tothom en pot fer el que vulgui mentre se’m reconeix-hi com a font. Podeu llegir les possibles llicències aquí
Hi ha un comentari anarquista molt bo a l’article del País, diu: “Les solucions pactistes només contribueixen a reforçar els imperis. L’únic que a la llarga els destrueix són els corcs i els millors corcs contra l’imperi del copyright és la pirateria pura i dura.” Hi estic del tot d’acord, però cal recordar que la llicència CC no vol acabar amb el copyright sinó conservar-lo amb una altra forma, més lliure i millor per la societat.
Com molt bé diu en Lawrence Lessig el copyright és del segle XX i el Creative Commons és del segle XXI.

Arran d’acabar-me de comprar el joc de rol Polaris, he estat buscant informació sobre l’estel polar. De vegades les coses més evidents ens sorprenen. Sabia que l’estel polar sempre marca el nord, o sigui que és l’únic que roman immòbil al cel i la resta sembla rotar al seu voltant i també sabia que la inclinació de la terra variava amb els anys. Així i tot m’he sorprès que amb els anys també canviés l’estel polar, quan saben les altres dues coses era una deducció evident.
L’eix de la terra varia la seva inclinació aproximadament 1 grau cada 70 anys o sigui que fer una volta sencera (360º) necessita uns 25800 anys. Això s’anomena any platònic, un cicle sencer durant el qual el pol nord apuntarà a diferents constel·lacions.

Com es veu al dibuix a l’actualitat l’estel polar és l’alfa de l’Ossa menor. Durant la construcció de les piràmides l’estel polar era Thuban de la constel·lació del Drac. Durant l’època dels romans no hi havia cap estel polar, ves, que per orientar-se ho tenien fotut. D’aquí uns 1500 anys l’estel polar serà una estrella de Cefeo i cap el 13700 serà Vega un dels estels més brillants del cel i la més brillant a l’estiu.
Segons els càlculs actuals, el 24 de març del 2100 serà el moment en què l’estel polar actual apuntarà amb més precisió el nord de la terra. Segur que alguns grans magatzems en fan festa, tot sigui per vendre més.

Acabo de fer-me soci de XaropClown. No ho volia fer, però és clar els penques pengen a la seva web una foto de la meva filla, sense demanar permís ni res tu… i apa ja m’han enganxat.

És una llàstima que aquesta mena d’iniciatives sempre surtin de baix i no de dalt. Que fa un pallasso muntant una ONG, havent de buscar finançament, fent paperassa “perqui perllà”? No s’hauria de dedicar a fer riure i no pas a fer de gestor? És que als hospitals no hi ha ningú que organitzi aquesta mena de coses? O és que no hi ha cap ment pensant al departament de sanitat? Més aviat deu ser que com sempre els governs es dediquen a pensar en les grans coses i no en les petites. Molt de Teatre Nacional i res de teatres petits, molta subvenció al Barça (a través de TV3) i res als clubs petits. No seria hora que els nostres governants promocionessin un circuit de teatres petits per tal que les obres poguessin durar un xic més i tots els catalans tinguéssim l’oportunitat de veure-les. No seria hora que promocionessin l’esport de base i no hàgim de ser els pobres pares els que mantinguem els clubs petits. I és que ara, a part de pagar una pila d’impostos, també hem de pagar quotes de soci de clubs i xarops.
Indignació a part XaropClown és una gran iniciativa i si hem de fer cas al google una de les tres que hi ha al país. Apa gent a fer-se’n soci i a pagar.

XaropClown
HospiClown
Pallapupas

No sé quin dia vaig començar a xerrar. Abans era un home callat, sabia escoltar deien. Ara no, ara sóc incapaç de guardar-me els meus pensaments. Com s’ha produït aquest canvi? Perquè? Fa molt? Com és que tot just ara me n’adono?
Sigui com sigui, ha arribat un moment en què la meva incontinència mental a assolit tal nivell que ja se’m vessen els pensaments pel teclat.
Així doncs, benvinguts a jo mateix un bloc sobre el que em passa pel magí.