Jo mateix

Em dic Ot Vallfogona, vaig néixer ara fa 38 anys a Sales de Llierca a la Garrotxa al mas de la família. El meu pare era un home cultivat i tenia una gran biblioteca amb obres de totes les banques de la cultura. Vivint en un mas aïllat vaig bolcar la meva infància a la lectura i de ben jove ja havia donat la volta al món a través dels llibres i era capaç de defensar-me en qualsevol ciència o coneixement.
A l’adolescència, però, vaig trencar totalment amb aquesta vida i disposat a conèixer el món de veritat vaig fugir de casa. Després d’una breu estada a Girona vaig raure a Barcelona on vivint a una casa ocupada vaig fer totes les bestieses que no havia pogut fer de petit. Per viure feia tot de feinetes on no hi tenia cap traça, fins que vaig conèixer a la Clara Laurenti mentre intentava dur-li un cafè sense abocar-li a sobre. Vaig quedar fascinat, la dama italiana desprenia una fortalesa de caràcter i una seguretat que feia difícil resistir-s’hi, aparentava uns 30 o 35 anys.

Ben aviat vaig anar a viure a casa seva, en qualitat d’amant, noi dels encàrrecs i al cap de poc caçador, caçador de llibres. La dona era col·leccionista, li agradaven els llibres antics, incunables, primeres edicions, edicions estranyes…, a la seva biblioteca vaig poder completar la meva formació amb branques del coneixement inusuals com esoterisme, màgia o ocultisme. Treballant per ella vaig recórrer mig món, investigant, indagant a la recerca de noves joies per la seva col·lecció. De cop, desprès de deu meravellosos anys de convivència, va desaparèixer. Jo tornava del Vaticà on estava recopilant informació per intentar trobar el rastre d’un incunable que ella m’havia demanat, i em vaig trobar la casa buida i el més estrany, era plena de pols i teranyines com si fes anys que fos desocupada i tot just havia estat fora tres dies. Durant un temps vaig ser el boig del barri, donant voltes preguntant a tothom, ningú en sabia res d’ella, ni de mi tampoc, com si mai hi hagués viscut. Cap indici d’ella, cap rastre i us puc assegurar que vaig buscar-la i res.
Vaig refer la meva vida gràcies a l’ofici que vaig aprendre amb ella, caçador de llibres. Després de deu anys més treballant-hi pel meu compte, m’he fet un nom i disposo d’una considerable suma de diners. No sóc de luxes i tinc poca roba, senzilla, de pana la majoria, duc els cabells lleugerament llargs, barba curta i faig servir ulleres per llegir. Es podria dir que visc a Barcelona en un pis al raval, però per la meva feina viatjo molt, per tot el món i com que no m’agraden els hotels, tinc espais per dormir o descansar als llocs per on em moc, Nova York, París, Roma, Londres, Tòquio, Singapur, Buenos Aires, El Caire, Mèxic, L’Havana, Sant Petesburg, Riga, Cracòvia, Istanbul, Calcuta, Lhasa, Jerusalem… Alguns són una habitació a casa d’un amic, d’altres una cel·la d’un monestir, o un pis propi en uns pocs llocs.
Sóc una persona tranquil·la, normalment escèptic amb l’inusual, però no cec davant les evidències. La meva única aspiració és saber on és la Clara, perquè és en alguna banda, ho noto i espero que a través de la meva feina trobi algun dia un indici que m’hi condueixi.

Foto de Tony Blay