Jo mateix

Cal dir que la idea no és meva, sinó dels senyors de google, que en el seu campus han construït un local d’aquest tipus anomenat Cafe 150

Els caris eren uns paios que van viure al sud-oest de l’actual Turquia entre el 1800 i el 1200 abans de crist. Eren uns reputats guerrers i sembla que van lluitar al cantó del troians i que van treballar com a mercenaris pels farons egipcis.

Perquè us explico tot això, perquè acabo de descobrir que la seva llengua és la última llengua desxifrada del món i a més un català hi té molt a veure.

La llengua havia estat interpretada de diverses maneres a partir d’inscripcions bilingues caries-egípcies de l’època en que hi havia assentaments caris al delta del Nil, però els anys 90 dos estudis un del català Ignaci-Xavier Adiego i un altre de l’alemany Diether Schürr van acabar de posar-hi fil a la agulla i van reconstruir la llengua. Finalment l’eficacia del sistema es va demostrar amb el descobriment d’una inscripció bilingüe caria-grec que es va poder traduir del tot.

Queden molts llengües per desxifrar? D’aquí tres mil anys s’haurà de fer el mateix amb el català? Serveix d’alguna cosa tot això?

“Qui no ha somiat de tornar a la infància? És el que li passa a aquest home madur, que, de tornada d’un viatge de negocis, fa una volta involuntària per la seva ciutat natal. En recollir-se davant la tomba de la seva mare, es veu projectat cap al passat, on torna a viure un bocí de la seva infància, però sense perdre la seva manera de ser ni la seva experiència com a adult. Per primera vegada estarà en disposició de comprendre els seus pares.”

I en conseqüència a sí mateix, afegiria jo. Qui no conegui Taniguchi és un autor japonès de còmic conegut per la seva mestria en el costumisme i la seva capacitat de commoure amb el més quotidià. Tot el que llegit d’ell m’ha encantat, però aquesta història és especial, no només pel fet d’estar en català (per desgràcia un luxe en el nostre país), sinó també per la capacitat de mostrar els problemes d’un adult analitzant un petit fragment de la seva infància.

Una obra imprescindible que us la recomano de totes, totes.

Terres Suspeses és una ambientació que estic creant amb l’ajut dels meus companys de taula.
Estic il·lusionat amb aquest projecte. El món està agafant una màgia especial. Potser és pel fet que surt del meu magí o potser és perquè en sé ben poc del món i el vaig descobrint a mida que el vaig construint. Sigui com sigui m’ho passo bé fent-ho i es va perfilant un escenari interessant, motivador i inspirador d’aventures.

He preparat un wiki on hi aniré incorporant entrades a mida que el món vagi creixent.

Feu-hi un cop d’ull, paga la pena (és nota que és “fill” meu, eh?).

terressuspeses.maqui-ed.com

A principis d’any vaig llegir “Mendigos en España” de Nancy Kress, la vaig trobar excel·lent, potser només el tram final fluixejava. Una societat on la manipulació genètica permet fer quasi de tot crea els insomnes, persones que no necessiten dormir. A partir d’aquí la novel·la avança en l’especulació social de les conseqüències de la creació d’aquesta nova raça, a través de la vivència d’uns personatges molt ben treballats.

Vaig començar la segona part “Mendigos y Opulentos” amb recança, ja se sap el que passa amb les continuacions. Però la veritat és que encara resulta millor que la primera, segueix amb l’especulació amb uns anys després, la societat s’ha dividit clarament en classes, però l’aparició d’una nova manipulació genètica canviarà les coses. Excel·lent.

Ara he acabat l’ultima part “Cabalgata de mendigos”, sense excel·lir com les altres dues, sembla que vulgui donar el punt final a la sèrie i no acabi de lligar-ho del tot bé. Tot i això és una molt bona novel·la que tanca una excelent sèrie.

En paraules de Russel Nelson, crític de la prestigiosa revista Locus:

“S’escriuran assaigs sobre aquests llibres, s’analitzarà la forma en que estan construïts i es discutiran les conclusions ideològiques i filosòfiques que implica el plantejament i resolució dels problemes, però de moment els aconsello que llegeixin i es meravellin de com la ciència ficció pot ser dura i tot i així, tenir cor."

No puc estar-hi més d’acord. A més es poden trobar en edició de butxaca per cinc euros cadascuna. No les deixeu passar.

Ell caminava davant meu i jo intentava atrapar-lo. El carrer no estava gaire transitat, però sempre hi havia alguna cosa que m’impedia acostar-m’hi. Jo camina, accelerava el pas, però mentre ell fluïa pel carrer sense que res l’aturés, jo em topava amb tothom, m’aturaven, em retardaven. Algú encenent una cigarreta, una parella parlant, una bici creuant-se, una noia fent una enquesta.

Va girar per un carrer ample, era buit, ara, ara sí, vaig córrer com un esperitat. Era a punt d’atrapar-lo, vaig girar la cantonada i em vaig topar de ple amb una banda de músics tocant una marxa, encapçalaven una llarga corrua de gent que omplia tot el carrer. Ell era a l’altra vorera, caminant pausadament, com sempre. Vaig esmunyir-me com vaig poder pel mig de la gresca i la xerinola, i no va ser fàcil. Per un moment no vaig saber on era, la gent anava disfressada, alguns força intoxicats, tots cridaven, cantaven i jo ja no sabia on era.

Finalment un grup de hare krishna tocant els platerets van fer un petit forat enmig de la gent i el vaig veure mentre entrava en un carreró. Fent-ne caure un parell li vaig córrer al darrera i vaig entrar-hi.

Era un cul de sac, força fosc i pudia a pixats. De fons m’arribava el soroll de la corrua. En una finestra un gata en cel miolava desesperada i en una altra un matrimoni es discutia a viva veu.

Vaig fer unes quantes passes més i…

Avui fa un mes que vaig començar aquest bloc, per celebrar-ho, he decidit canviar la meva foto, perquè sí. Alguna admiradora/lectora m’ha dit en privat que estava molt guapo en aquesta foto i no voldria donar aquesta imatge. Ja ho se que sóc guapo , però també sóc lleig. En mi existeix la dualitat, ves, que al cap i al fi sóc bessons.

Mira, per posar-hi més emoció, en funció del vent solar i de la temperatura de l’aigua del mar a Timbuktu, n’apareixerà una o altra. Potser serà alguna mena de senyal, ho haurem d’analitzar.

Aquesta peli de Morgan Spurlock sobre McDonalds i la seva perversa influència sobre la societat americana, té tot el que li cal a un bon documental, té un bon ritme, és molt interessant i està explicat de forma simpàtica i amena. Combina el progrés de l’experiment del director (viure un mes exclusivament menjant McDonalds) amb entrevistes i reflexions sobre l’obesitat i l’alimentació als Estats Units. L’estil recorda una mica el de Michael Moore i més la persona que els dobla és la mateixa, però Morgan té menys fums i realitza d’una forma més amable que no Moore.
Li va valer, entre d’altres, el premi el millor director a Sundance.
Un document imprescindible per entendre aquest “gran” país, on el 37% dels adolescents i dos terços dels adults estan grassos.
Super Size Me, us la recomano.