Jo mateix

Ell caminava davant meu i jo intentava atrapar-lo. El carrer no estava gaire transitat, però sempre hi havia alguna cosa que m’impedia acostar-m’hi. Jo camina, accelerava el pas, però mentre ell fluïa pel carrer sense que res l’aturés, jo em topava amb tothom, m’aturaven, em retardaven. Algú encenent una cigarreta, una parella parlant, una bici creuant-se, una noia fent una enquesta.

Va girar per un carrer ample, era buit, ara, ara sí, vaig córrer com un esperitat. Era a punt d’atrapar-lo, vaig girar la cantonada i em vaig topar de ple amb una banda de músics tocant una marxa, encapçalaven una llarga corrua de gent que omplia tot el carrer. Ell era a l’altra vorera, caminant pausadament, com sempre. Vaig esmunyir-me com vaig poder pel mig de la gresca i la xerinola, i no va ser fàcil. Per un moment no vaig saber on era, la gent anava disfressada, alguns força intoxicats, tots cridaven, cantaven i jo ja no sabia on era.

Finalment un grup de hare krishna tocant els platerets van fer un petit forat enmig de la gent i el vaig veure mentre entrava en un carreró. Fent-ne caure un parell li vaig córrer al darrera i vaig entrar-hi.

Era un cul de sac, força fosc i pudia a pixats. De fons m’arribava el soroll de la corrua. En una finestra un gata en cel miolava desesperada i en una altra un matrimoni es discutia a viva veu.

Vaig fer unes quantes passes més i…