Jo mateix

A punt estic d’acabar la primera temporada de la Dimensió Desconeguda, mítica sèrie de mitjans del segle passat. Gràcies als doblatges de TV3, les reposicions al 300 i la impecable tasca de matxembratge dels àudios i els DVDs americans per part de la gent de mecanoscrit podem gaudir de gairebé tots els capítols de la primera temporada en català i en alta qualitat. La sèrie té molt tocs de moralina americana, però en toc cas sempre fa reflexionar sobre la condició humana. Una sèrie amb alts i baixos, però en general el nivell és alt i totalment recomanable. Vinga nois, un cop de mula i cap a baix.

Si fos milionari, ara mateix agafaria un avió i me’n aniria a l’illa Reunión. Aquesta illa està plena de meravelles, ideal pel senderisme i el barranquisme (segons diuen els millors del món), platges paradisíaques (amb taurons això sí), dos espectaculars volcans, un dels quals llença lava directament al mar (espectacular suposo).

Pel que he llegit: tota l’illa fa olor de vainilla (n’és el major productor mundial), tot i que té una població multicultural no coneixen el què significa el racisme ni la xenofòbia, i mira, com que és un departament de França - tot i estar a l’índic, a l’est de Madagascar – està dins la Unió Europea i no cal paperassa per anar-hi i si cal t’hi pots quedar a viure-hi sense més.

Jo vull anar-hi!!

Com que val més unes imatge que mil paraules us deixo unes quantes fotos.

I la única cosa xunga la chikungunya (literalment l’home encorvat pel mal d’ossos que provoca) una malaltia transmesa per aquest mosquit.

Ahir vaig anar al casament d’en Pau i la Isabel. Aprofito que avui no tinc cap inspiració blocaire per felicitar-los

FELICITATS!!

D’un cop de google he trobat aquestes fotos:

Aquest és en Pau fent de pregoner del barri de Sant Narcis

La de dalt a l’esquerra és la Isabel amb un grup de doules

I aquest és en Joan que va oficiar la cerimònia.

Si els voleu felicitar, emprenyar o el que sigui els podeu trobar aquí:
Pau- Centre Cívic Santa Eugènia
Isabel- Dones doules
Joan- Filòsof?

L’altre dia, en una conversa sobre avançaments i carrils va sortir la paraula “arrabassar” com a passar un cotxe sense canviar de carril. No va ser fins molt més tard que la meva dona em va dir el que significava en català, arrencar un rabassa, o sigui la part de la soca d’un arbre o d’un arbust coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels. O sigui que arrabassar és arrencar un planta de soca-rel. Ein? I els cotxes on són? Enlloc! El que passa és que “arrabassar” referida a passar un cotxe és una castellanada de “rebasar”, el que en català es diu depassar.

Això doncs, depasseu amics que sinó la gent es pensarà que us passeu el dia arrencant ceps.

Si ja ho se estic ben tocat del bolet, sobretot si com aquest creix damunt una rabassa

Solarmissiontechnologies té previst començar a construir l’any vinent una torre solar de 1000 metres d’alçada a Austràlia. La torre solar és un invent del 1903 del català Isidor Cabanyes, però no ha estat fins ara, amb les corresponents millores tecnològiques que no s’ha pogut construir.

Se’n va construir un prototip els anys 80 de 195 metres a Manzanares (sí, sí, a Espanya) amb capital alemany que va funcionar a durant 7 anys.

Bàsicament consisteix en una torre, per on hi puja l’aire calent que mouen unes turbines al interior que generen electricitat. La torre funciona de dia i de nit, ja que pot acumular la calor del sol i moure també aire durant la nit.

La torre generarà 200 MW d’energia, molt poc si ho comparem amb una central tèrmica de carbó que en genera gairebé 2000, però és molt si pensem que és energia absolutament neta capaç de donar llum a 200.000 llars. La mida de les instal·lacions fa que només sigui viable fer-ho en llocs despoblats.

En veurem algun dia alguna per aquí?

Una altre cançó que em va sorprendre i que segueixo escoltant de tant en tant és l’elfu sodomita d’Ariel Santamaria.

El paio s’ha fet ara famós per haver aconseguit ser regidor de l’ajuntament de Reus per Cori (Coordinadora reusenca independent) el seu partit polític.

M’he escoltat la resta de la seva discografia i no m’ha convençut, ara, l’elfu sodomita em segueix fent disfrutar, el canvi de ritme i els cors són magnífics i la lletra impagable.

Darren Aronofsky ja apuntava bones maneres a Pi (peli independent filmada en blanc i negre) aquestes, però, no només s’han confirmat amb Réquiem por un sueño, sinó que s’han superat del tot. Treballa un quants d’experiments visuals totalment reeixits com la multivisió, un recurs que utilitza poc a la pel·lícula i que té un potencial enorme o les seqüències accelerades en el moment de drogar-se. Experiments al servei de la història de quatre personatges a la recerca d’un somni que utilitzen uns mitjans, les drogues, que no poden ser controlats i que els porten cap a una espiral del que difícilment se’n pot sortir. La interpretació de Ellen Burstyn ratlla la perfecció, estava nominada a l’Oscar per aquest film i si els acadèmics tinguessin dos dits de front li haurien donat (li van donar a Julia Roberts per Erin Brockovich, ni punt de comparació). Finalment dir que la bellesa de la música de Kronos Quartet envolta les imatges més dures vestint-les de subtilesa.

Réquiem por un sueño, us la recomano

Sempre hi ha hagut sospites sobre la veracitat del viatge dels americans a la lluna i internet està ple de pàgines donant suposades proves de la falsedat dels vídeos i de les fotografies. Jo sempre m’escolto aquestes sospites amb agnosticisme, les sospites són falses però la incertesa de viure en un món prou boig fa que ben bé puguin ser certes i que el final tot sigui un complot.

Per això m’ha fet gràcia trobar una pàgina on demostra el contrari refutant cadascuna de les suposades proves que demostrarien la falsedat del viatge. Feu-ho un cop d’ull que té la seva gràcia

Hi ha cançons que et sorprenen i que et fan venir ganes d’escoltar més temes d’aquell autor. Una d’aquestes és Al Aqsa Intifada de Muslimgauze.

Muslimgauze és el sobrenom de Bryn Jones, un dj anglès que es va dedicar a treure discos com xurros tots al voltant del tema de palestina i l’orient mitjà. Curiosament mai no hi va anar, deia que per principis es negava a visitar una terra ocupada i que no ho faria fins que fos lliure.

M’he escoltat uns quants discos més i la resta no m’acaba de convèncer, ara Al Aqsa Intifada em segueix emocionant.

Ep, gent, hi ha algú per aquí? Jeje, això em recorda quan feia un programa de ràdio en una emissora local. Estava jo sol, de nit, amb tota l’emissora per mi. Sol davant el micròfon un tenia l‘estranya sensació de ser escoltat i de no ser-ho. Probablement algú estava en aquells moments escoltant la ràdio, però allí sol no es podia percebre. Amb el blog em passa el mateix.

Bé, sigui com sigui, per celebrar el segon mes d’activitat nova foto d’un servidor.