Jo mateix

Nocturna és una pel·lícula de dibuixos animats d’un duo català, Adrià Garcia i Víctor Maldonado, especialment recomanable pel doll d’imaginació que s’hi desplega. Realment, en aquest sentit, no té res a envejar als mestres mundials (Pixar i Miyazaki), només un guió un pèl simple la deixa lluny d’aquests mestres. La seva imaginaria està clarament influenciada per Tim Burton i per Miyazaki, però amb un toc propi que la fa única. 
Una petita joia de 80 minuts per petits i grans. No us la perdeu, i a més la teniu en català.

Sinopsi:  
Una sobtada apagada d’estrelles amenaça de deixar la nit sumida en la més profunda foscor. Tim, un nen espantadís que viu en un orfenat, s’omplirà de valor per resoldre aquest desastre enfrontant-se a la seva pròpia ombra, que és fruit de les seves pors. Per aconseguir-lo se submergirà en una emocionant aventura a través de Nocturna, un món paral·lel que sorgeix cada nit quan ens quedem dormits. Allí descobrirà a tots els éssers i criatures que fan que la nit sigui més o menys plàcid, i amb els qui emprendrà un fabulós viatge per intentar rescatar a la seva estrella estimada.

El que importa no és el que narris, sinó com ho narris. Un exemple perfecte d’aquesta màxima és la pel·lícula Le Scaphandre et le Papillon. Un argument que podria ser un drama de “Estrenos TV” es converteix aquí en humor, bellesa i poesia. Dues hores de narració en primera persona que passen volant gràcies a una fotografia i realització impecables. Magnífica, preciosa i totalment recomanable.
Palma d’or a Cannes 2007.

Tots entrelluquem la veritat, la intuïm, però preferim tenir-hi els ulls clucs.
Zeitgeist t’ajuda a obrir-los, en tres parts. 1) La religió i el cristianisme en concret
2) 11/S 3) L’ús de la guerra i l’economia com a maquinària de poder i dominació
El documental és de franc i us el podeu baixar a la seva pàgina amb torrent, veure-la directament online o fent una cerca per l’emule. També hi ha subtítols en castellà.

Evidentment no cal prendre-s’ho al peu de la lletra, el documental conté errors, mitges veritats, tergiversacions i fins i tot mentides (començant per les dades d’Horus), però molt em temo que el gruix del discurs sigui probablement cert i com a mínim et dóna un altre punt de vista de l’habitual. A més fa certa gràcia que per contradir les versions oficials, també carregades de mitges veritats, tergiversacions i fins i tot mentides utilitzin les seves mateixes armes.

Zeitgeist, obriu els ulls!

La vida dels altres narra la història d’un membre del servei secret de l’alemanya de l’est a principis dels 80. Servei secret que es dedicava a espiar i oprimir els seus propis ciutadans. La pel·lícula és impecable, a través de la mirada del protagonista fa un retrat de la misèria humana tant present en les capes altes de la societat tan polítiques com intel·lectuals, i d’una societat amb un rumb equivocat que no sap fer res més que deixar-se portar, personalitzada a la perfecció per la parella d’intel·lectuals espiats.
Excel·lents interpretacions, sobretot la del protagonista que és capaç d’expressar tan sols amb els ulls la fredor i el desconcert de tota una societat. No us la perdeu.

Es pot fer una pel·lícula on el protagonista sigui present a totes i cadascunes de les escenes i en canvi no es vegi mai? Doncs sí, es pot fer i es diu Thomas enamorat.
En Thomas és un agorofòbic que només es comunica amb l’exterior a través del videòfon i així està filmada la pel·lícula, a base de les seves converses, sempre des de la visió del protagonista. És entretinguda, només al final es fa un xic llarga.
Fòbia, amor, sexe, ciència ficció i un toc d’humor amb un plantejament escènic innovador. Ves, que us la recomano.

Infiltrados de Martin Scorcese ha guanyat aquest any l’Oscar a la millor pel·lícula. Alguns diuen que no és la millor d’Scorcese, segurament tenen raó, però per mi és la seva millor pel·lícula dels últims quinze anys.
Excel·lent la interpretació de Jack Nicholson, que per un cop deixa de ser Nicholson per interpretar el seu personatge i impresionant la interpretació de Dicaprio, que es va descobrir com un gran actor a “A quien ama Gilbert Grape” i que des de llavors s’havia esforçat per ocultar-ho.
Només criticable la noia, no perquè no actuï bé, que si ho fa, sinó perquè la seva història sembla forçada a dins el film només per atreure un públic més divers.
En tot cas una gran pel·lícula totalment recomanable.

Fa uns dies que vaig acabar de veure la primera temporada d’aquesta magnífica sèrie. Es tracta d’una comèdia, més aviat una tragicomèdia, sobre la vida d’un barri residencial de Los Angeles. Hi ha un parell de trames secundàries, però la principal és la història d’una vídua amb dos nens que comença a vendre maria per poder sobreviure i mantenir el seu nivell de vida. Sinó fos perquè en els crèdits diu que és americana no m’ho creuria. Fot una canya impressionant a tots nivells, ja el plantejament és totalment irreverent, però tal com es desenvolupa va fotent canya episodi rera episodi. Són només deu episodis d’una mitja hora, divertits i interessants per veure com també els americans poden riure’s de sí mateixos i fer-ho de forma adulta.
El tema d’inici és “Little Boxes” de Malvina Reynolds que molts de vosaltres segur que coneixeu amb una versió que va fer Victor Jara “Las casitas del barrio alto”.
Una sèrie totalment recomanable.

A punt estic d’acabar la primera temporada de la Dimensió Desconeguda, mítica sèrie de mitjans del segle passat. Gràcies als doblatges de TV3, les reposicions al 300 i la impecable tasca de matxembratge dels àudios i els DVDs americans per part de la gent de mecanoscrit podem gaudir de gairebé tots els capítols de la primera temporada en català i en alta qualitat. La sèrie té molt tocs de moralina americana, però en toc cas sempre fa reflexionar sobre la condició humana. Una sèrie amb alts i baixos, però en general el nivell és alt i totalment recomanable. Vinga nois, un cop de mula i cap a baix.

Darren Aronofsky ja apuntava bones maneres a Pi (peli independent filmada en blanc i negre) aquestes, però, no només s’han confirmat amb Réquiem por un sueño, sinó que s’han superat del tot. Treballa un quants d’experiments visuals totalment reeixits com la multivisió, un recurs que utilitza poc a la pel·lícula i que té un potencial enorme o les seqüències accelerades en el moment de drogar-se. Experiments al servei de la història de quatre personatges a la recerca d’un somni que utilitzen uns mitjans, les drogues, que no poden ser controlats i que els porten cap a una espiral del que difícilment se’n pot sortir. La interpretació de Ellen Burstyn ratlla la perfecció, estava nominada a l’Oscar per aquest film i si els acadèmics tinguessin dos dits de front li haurien donat (li van donar a Julia Roberts per Erin Brockovich, ni punt de comparació). Finalment dir que la bellesa de la música de Kronos Quartet envolta les imatges més dures vestint-les de subtilesa.

Réquiem por un sueño, us la recomano

Poques pel·lícules arriben a transmetre tant amb tanta senzillesa. El meu veí Totoro és plena de tendresa, màgia i fantasia, però combina tots aquests elements d’una manera natural, sense forçar-los, amb petites dosis. Una pel·lícula preciosa per totes les edats, jo l’he vista unes quantes vegades i em segueix agradant com la primera. I la meva filla (2 anys i mig) se la va mirar sencera i això que dura quasi una hora i mitja, quan normalment no aguanta davant la tele més de mitja hora.

Al Japó és una peli de culte, tan famosa que durant l’exposició universal del 2005 a Tokio van fer una rèplica a mida real de la casa

El meu veí Totoro, no us la perdeu.