Jo mateix

La passada nit vaig tenir l’oportunitat de provar el joc Prime Time Adventures, que he traduït com Aventures de màxima audiència, el joc del drama televisiu. Es tracta d’un joc de rol dels anomenats story games, o sigui jocs narratius. Aquesta mena de jocs se centren en la creació conjunta d’una història més que no en la simulació de les accions (com fa un joc de rol tradicional). El positiu, no cal preparació, el negatiu, comparat amb un joc de rol tradicional requereix un esforç més gran a tots els participants. El resultat, però, és altament satisfactori, us faig un resum d’aquesta primera sessió on vam crear la sèrie i vam fer una ronda d’escenes de l’episodi pilot, fins que el cansament ens va vèncer:
La sèrie té el títol provisional de Beverly Hill Houses, la protagonitzen quatre empleats d’una immobiliària (Beverly Hill Houses) dedicada a la venda de mansions i apartaments de luxe a Los Angeles. La sèrie és un drama amb tocs de comèdia i algun misteri per descobrir, on tots els protagonistes, tot i que seriosos, tenen un petit toc estripat que hi posa humor.

Escena 1: Els protagonistes es troben a la sala de reunions de l’oficina amb el seu cap. Aquest els anuncia que acaba de vendre’s l’empresa a Immo Los Panchos, una immobiliària d’hispans de tercera categoria que amb estil de televenda s’està fent amb el mercat. Els anuncia que ja es poden espavilar a vendre si volen conservar el lloc de treball quan l’absorció es realitzi el mes vinent. Després de deixar anar la bomba se’n va.
Els protagonistes són:
- Recepcionista: És una dona ambiciosa, manipuladora i amb una falsa simpatia que utilitza la seva posició de recepcionista i administrativa a l’oficina per saber-ho tot de tothom. Tot i que la resta de personatges no ho saben, ella ja coneixia l’operació, perquè fa fúting amb un dels Panchos, el qual ja li ha assegurat el lloc de treball. Sol anar a la seva perruqueria a xafardejar i a malparlar dels seus companys de feina.
- Advocat: És un home atractiu de mitjana edat amb fòbia el compromís, és incapaç de mantenir cap relació seriosa. Està acostumat a portar un gran ritme de vida i, encara que no tindria problemes a trobar una altra feina, no vol perdre les altes comissions que s’enduu a la immobiliària. Sol anar a fer-se massatges tailandesos on pot relaxar-se i deixar-se anar.
- El putot berbenero: Una dona amb uns encants innegables (les peles que s’ha gastat en operacions) que no dubta a utilitzar-los per escalar, tota una trepa. És addicte a la cocaïna i un antic ex marit desgraciat l’atabala prou sovint demanant-li diners. Té flashbacks de la seva infantesa i adolescència on es veuen els motius de la seva conducta.
- La venedora que genera confiança: És una dona grassa, simpàtica i lletja permanentment gelosa, del putot per la seva inhibició, de l’advocat pel seu èxit, de la recepcionista per la seva simpatia… És molt pilota. Viu a casa els pares i té una relació molt estreta amb la seva mare a la que adora. No pot evitar aixecar-se de matinada i atacar la nevera.

La recepcionista punxa els companys dient “Vaja, ara us haureu de buscar feina, no?” El putot l’acusa de saber alguna cosa dels Panchos, però aquesta es posa a plorar i acusar-la de dir mentides. Al final totes dues queden malament davant els seus companys.

Escena 2:
La venedora que genera confiança té una cita amb els Beckham per ensenyar-los una mansió. Ella no té gens de ganes de vendre, està indignada amb la situació i fa l’impossible per mostrar els defectes de la casa. La Victoria, però, ho veu com una mostra de confiança i tot i trencar-se un taló amb un forat en el parquet decideix comprar la casa. En firmar el document la venedora està clarament indignada, mentre de fons es veu un membre de Los Panchos mirant-los i apuntant alguna cosa a la llibreta.

Escena 3:
Després de les males noves el putot berbenero necessita cocaïna i acudeix al seu proveïdor habitual un camell del barri hispà. Es troben en un carreró que put a pixats, mentre de fons se senten els sorolls dels motors tunning de la penya del barri fent curses pels carrers. Quan li compra la droga se li acut que sent hispà potser sap alguna cosa dels Panchos. El camell li insinua que si vol saber res li haurà de donar alguna cosa més, així que ella l’engrapa de l’entrecuix i es posen a cardar com porcs recolzats contra un contenidor. Un cop el paio ha acabat li explica que els Panchos són un càrtel de traficants de drogues i que les immobiliàries només són per blanquejar.

Escena 4:
L’advocat arriba a casa seva, pensant amb la seva actual xicota, porten unes setmanes junts i ja comença a ser hora de tallar. Obre el calaix de la tauleta per agafar una cosa quan hi troba el diafragma de la seva xicota, això ja l’angoixa, però quan l’agafa i veu que està trencat és posa histèric, en pocs segons li passa pel cap tot el que li espera, el matrimoni, els sogres, els fills… No li queda més remei que prendre’s unes pastilles per tranquil·litzar-se. En aquell moment sona el telèfon, són Los Panchos demanant per l’advocat. Ell, però, està histèric i mig afogat per les pastilles, així que s’hi posa la seva dona de la neteja, una dona molt sincera que els hi explica la situació fil per randa. Evidentment perd molts punts davant els seus futurs caps.

Escena 5:
La recepcionista està a la perruqueria explicant les noves a les amigues, quan una clienta fa un comentari sobre el seu fill i el Panchos. Ella no en vol sentir parlar i es posa a l’assecador, tot i que ella no ho sent, la clienta confirma a l’audiència la relació dels Panchos amb les drogues.

Aquí ho vàrem deixar per una altra ocasió, de tardes, millor que de nit, per progressar amb la trama.

La meva vida amb l’amo és un joc de rol independent americà, totalment recomanable si voleu conèixer altres tipus de joc de rol allunyats dels tradicionals.
A terradejocs n’estem fent una partida i trobo que la història que es genera és prou divertida, així que he decidit reescriure-la un xic (ben poc) i anar postejant-la. Els creadors originals som en JDA, en Llengua viperina i jo mateix.

Escena 1: L’Elsa descobreix un secret.

A l’últim pis de la torre “Incandescent” en Jorx Buix llegeix el diari mentre menja uns cereals amb llet. Darrera seu un gran finestral mostra la ciutat llevant-se, terroritzada pels esdeveniments de la passada vesprada. El sol ixent fa uns jocs d’ombres a la cara d’en Buix de tal manera que no sabríeu dir si mastega els cereals o un fragment de la pròpia ciutat. Un petit regalim de llet surt dels seus llavis quan somriu mentre llegeix la noticia al diari:

“Incendi al barri portuari”
Un terrible incendi ha assolat el passat vespre la zona del barri portuari coneguda com l’illa de les dames, per la baixa moralitat de les dones que hi vivien, moltes dedicades a la prostitució. A l’hora del tancament d’aquest diari es desconeixen les causes de l’incendi, els primers informes dels bombers parlen de 20 morts i més de 30 desapareguts.

Acabat d’esmorzar plega el diari i engega la ràdio disposat a sentir l’últim recompte de víctimes:

“-L’alcalde de la ciutat es troba en aquests moments a l’illa de les dames avaluant els danys. Batlle Areu, batlle Areu, estem en directe per la NY59 quines són les seves primeres impressions del desastre?
-Estic consternat, estordit com la majoria dels nostres conciutadans. Només puc oferir el meu condol als familiars de les víctimes i prometre’ls que des del consistori subvencionarem la reconstrucció dels seus habitatges. Disculpeu-me, però davant d’aquesta desgràcia em falten les paraules.
-Aquestes són les paraules de l’alcalde visiblement afectat.
En un altre ordre de coses…”

Indignat, en Buix dóna un cop de puny a la taula.
- Jo que m’esforço a netejar la ciutat i a l’alcalde no se li acut res més que subvencionar les pervertides del port. Elsa, vina aquí, immediatament.

S’obren les portes de l’estança i l’Elsa entra decidida. En Buix anota un parell de coses al marge del diari i aixeca la mirada.
- M’han dit que ahir nit el fill de l’alcalde era al port. Vull que el busquis i li donis una bona lliçó, deixa-li clar que la seva actitud i la del seu pare no són les adequades per la meva ciutat.
-Prefereix alguna cosa en particular senyor?
-No, tu mateixa, sigues imaginativa, però sobretot que li quedi clar…

L’Elsa marxa, decidida a obeir el seu amo i se’n va directament al pàrquing de l’edifici. No creua cap paraula amb ningú, els que la tenen vista saben que és millor no dirigir-li la paraula, corren rumors que l’altre dia a l’ascensor en va sortir un paio amb el braç trencat, només per fer-li un comentari sobre les seves cames.
Un cop al pàrquing, agafa el cotxe d’empresa que té assignat, no és tan luxós com el que agafa quan porta en Buix, però és més discret.

L’illa de les dames és un niu de moviment, multitud de curiosos, periodistes, bombers, policies, ambulàncies…
Una mena de pidolaire malgirbat amb robes de capellà va cridant “Penediu-vos, és el principi de la fi, sereu tots castigats pels vostres pecats. Penediu-vos.”
Una noia, que pel seu aspecte es dedica a l’ofici més vell del món, plora desesperadament sobre un cos damunt una llitera que s’endú una ambulància, mentre les seves amigues proven de retenir-la i consolar-la.
En un racó una dona de mitjana edat seu recolzada a la paret somicant en silenci i mirant al buit.
L’aire put a fum i de tant en tant el vent du les olors desagradables de la pintura cremada i la carn socarrimada.
Sobre una finestra dos gats contemplen l’escena com si fossin a la platea.
L’Areu Junior, acompanyat d’un agent de seguretat, en acabar d’atendre els mitjans i quan està segur que ningú no el mira, s’esmuny a l’interior de la zona cremada

L’Elsa dirigeix el cotxe rera l’edifici on l’Areu J. s’acaba d’esmunyir, abans de “parlar” amb ell fora bo saber que fa que entri d’amagat a l’edifici.
Aparca el cotxe, prop de la paret. Les finestres han rebentat a causa de l’incendi, així que pujant sobre el capó del cotxe és fàcil arribar a la del primer pis, sense gaires problemes. Un cop dins, l’Elsa agafa del terra un bon tros de fusta, de la mida d’un bat, i sigil·losament cerca la pista de l’Areu J. i el seu guarda de seguretat.

Els veu com surten de l’edifici i es mouen amb seguretat pels carrerons del barri. Us envolten, a banda i banda, edificis mig derruïts i mig cremats. A l’aire hi sura sutge i socarrim.
Quan arriben a una placeta, l’Areu J. mira un edifici i deixa anar l’alè, alleujat. No sembla afectat pel foc. Clau en mà s’apropa fins un semisubterrani, obre i s’hi endinsen. L’Elsa pot aguantar la porta abans no es tanqui.
Una petita sala diàfana, que anys ençà havia estat un taller, conté ara poc més que un llit i un bressol. A dins del llit una noia molt jove, quasi una nena, dorm arraulida al cantó d’un nadó de poc més de mig any. L’Areu J. si acosta, i suaument els acarona, sense despertar-los.

Ell caminava davant meu i jo intentava atrapar-lo. El carrer no estava gaire transitat, però sempre hi havia alguna cosa que m’impedia acostar-m’hi. Jo camina, accelerava el pas, però mentre ell fluïa pel carrer sense que res l’aturés, jo em topava amb tothom, m’aturaven, em retardaven. Algú encenent una cigarreta, una parella parlant, una bici creuant-se, una noia fent una enquesta.

Va girar per un carrer ample, era buit, ara, ara sí, vaig córrer com un esperitat. Era a punt d’atrapar-lo, vaig girar la cantonada i em vaig topar de ple amb una banda de músics tocant una marxa, encapçalaven una llarga corrua de gent que omplia tot el carrer. Ell era a l’altra vorera, caminant pausadament, com sempre. Vaig esmunyir-me com vaig poder pel mig de la gresca i la xerinola, i no va ser fàcil. Per un moment no vaig saber on era, la gent anava disfressada, alguns força intoxicats, tots cridaven, cantaven i jo ja no sabia on era.

Finalment un grup de hare krishna tocant els platerets van fer un petit forat enmig de la gent i el vaig veure mentre entrava en un carreró. Fent-ne caure un parell li vaig córrer al darrera i vaig entrar-hi.

Era un cul de sac, força fosc i pudia a pixats. De fons m’arribava el soroll de la corrua. En una finestra un gata en cel miolava desesperada i en una altra un matrimoni es discutia a viva veu.

Vaig fer unes quantes passes més i…

Em dic Ot Vallfogona, vaig néixer ara fa 38 anys a Sales de Llierca a la Garrotxa al mas de la família. El meu pare era un home cultivat i tenia una gran biblioteca amb obres de totes les banques de la cultura. Vivint en un mas aïllat vaig bolcar la meva infància a la lectura i de ben jove ja havia donat la volta al món a través dels llibres i era capaç de defensar-me en qualsevol ciència o coneixement.
A l’adolescència, però, vaig trencar totalment amb aquesta vida i disposat a conèixer el món de veritat vaig fugir de casa. Després d’una breu estada a Girona vaig raure a Barcelona on vivint a una casa ocupada vaig fer totes les bestieses que no havia pogut fer de petit. Per viure feia tot de feinetes on no hi tenia cap traça, fins que vaig conèixer a la Clara Laurenti mentre intentava dur-li un cafè sense abocar-li a sobre. Vaig quedar fascinat, la dama italiana desprenia una fortalesa de caràcter i una seguretat que feia difícil resistir-s’hi, aparentava uns 30 o 35 anys.

Ben aviat vaig anar a viure a casa seva, en qualitat d’amant, noi dels encàrrecs i al cap de poc caçador, caçador de llibres. La dona era col·leccionista, li agradaven els llibres antics, incunables, primeres edicions, edicions estranyes…, a la seva biblioteca vaig poder completar la meva formació amb branques del coneixement inusuals com esoterisme, màgia o ocultisme. Treballant per ella vaig recórrer mig món, investigant, indagant a la recerca de noves joies per la seva col·lecció. De cop, desprès de deu meravellosos anys de convivència, va desaparèixer. Jo tornava del Vaticà on estava recopilant informació per intentar trobar el rastre d’un incunable que ella m’havia demanat, i em vaig trobar la casa buida i el més estrany, era plena de pols i teranyines com si fes anys que fos desocupada i tot just havia estat fora tres dies. Durant un temps vaig ser el boig del barri, donant voltes preguntant a tothom, ningú en sabia res d’ella, ni de mi tampoc, com si mai hi hagués viscut. Cap indici d’ella, cap rastre i us puc assegurar que vaig buscar-la i res.
Vaig refer la meva vida gràcies a l’ofici que vaig aprendre amb ella, caçador de llibres. Després de deu anys més treballant-hi pel meu compte, m’he fet un nom i disposo d’una considerable suma de diners. No sóc de luxes i tinc poca roba, senzilla, de pana la majoria, duc els cabells lleugerament llargs, barba curta i faig servir ulleres per llegir. Es podria dir que visc a Barcelona en un pis al raval, però per la meva feina viatjo molt, per tot el món i com que no m’agraden els hotels, tinc espais per dormir o descansar als llocs per on em moc, Nova York, París, Roma, Londres, Tòquio, Singapur, Buenos Aires, El Caire, Mèxic, L’Havana, Sant Petesburg, Riga, Cracòvia, Istanbul, Calcuta, Lhasa, Jerusalem… Alguns són una habitació a casa d’un amic, d’altres una cel·la d’un monestir, o un pis propi en uns pocs llocs.
Sóc una persona tranquil·la, normalment escèptic amb l’inusual, però no cec davant les evidències. La meva única aspiració és saber on és la Clara, perquè és en alguna banda, ho noto i espero que a través de la meva feina trobi algun dia un indici que m’hi condueixi.

Foto de Tony Blay