La meva vida amb l’amo és un joc de rol independent americà, totalment recomanable si voleu conèixer altres tipus de joc de rol allunyats dels tradicionals.
A terradejocs n’estem fent una partida i trobo que la història que es genera és prou divertida, així que he decidit reescriure-la un xic (ben poc) i anar postejant-la. Els creadors originals som en JDA, en Llengua viperina i jo mateix.
Escena 1: L’Elsa descobreix un secret.
A l’últim pis de la torre “Incandescent” en Jorx Buix llegeix el diari mentre menja uns cereals amb llet. Darrera seu un gran finestral mostra la ciutat llevant-se, terroritzada pels esdeveniments de la passada vesprada. El sol ixent fa uns jocs d’ombres a la cara d’en Buix de tal manera que no sabríeu dir si mastega els cereals o un fragment de la pròpia ciutat. Un petit regalim de llet surt dels seus llavis quan somriu mentre llegeix la noticia al diari:
“Incendi al barri portuari”
Un terrible incendi ha assolat el passat vespre la zona del barri portuari coneguda com l’illa de les dames, per la baixa moralitat de les dones que hi vivien, moltes dedicades a la prostitució. A l’hora del tancament d’aquest diari es desconeixen les causes de l’incendi, els primers informes dels bombers parlen de 20 morts i més de 30 desapareguts.
Acabat d’esmorzar plega el diari i engega la ràdio disposat a sentir l’últim recompte de víctimes:
“-L’alcalde de la ciutat es troba en aquests moments a l’illa de les dames avaluant els danys. Batlle Areu, batlle Areu, estem en directe per la NY59 quines són les seves primeres impressions del desastre?
-Estic consternat, estordit com la majoria dels nostres conciutadans. Només puc oferir el meu condol als familiars de les víctimes i prometre’ls que des del consistori subvencionarem la reconstrucció dels seus habitatges. Disculpeu-me, però davant d’aquesta desgràcia em falten les paraules.
-Aquestes són les paraules de l’alcalde visiblement afectat.
En un altre ordre de coses…”
Indignat, en Buix dóna un cop de puny a la taula.
- Jo que m’esforço a netejar la ciutat i a l’alcalde no se li acut res més que subvencionar les pervertides del port. Elsa, vina aquí, immediatament.
S’obren les portes de l’estança i l’Elsa entra decidida. En Buix anota un parell de coses al marge del diari i aixeca la mirada.
- M’han dit que ahir nit el fill de l’alcalde era al port. Vull que el busquis i li donis una bona lliçó, deixa-li clar que la seva actitud i la del seu pare no són les adequades per la meva ciutat.
-Prefereix alguna cosa en particular senyor?
-No, tu mateixa, sigues imaginativa, però sobretot que li quedi clar…
L’Elsa marxa, decidida a obeir el seu amo i se’n va directament al pàrquing de l’edifici. No creua cap paraula amb ningú, els que la tenen vista saben que és millor no dirigir-li la paraula, corren rumors que l’altre dia a l’ascensor en va sortir un paio amb el braç trencat, només per fer-li un comentari sobre les seves cames.
Un cop al pàrquing, agafa el cotxe d’empresa que té assignat, no és tan luxós com el que agafa quan porta en Buix, però és més discret.
L’illa de les dames és un niu de moviment, multitud de curiosos, periodistes, bombers, policies, ambulàncies…
Una mena de pidolaire malgirbat amb robes de capellà va cridant “Penediu-vos, és el principi de la fi, sereu tots castigats pels vostres pecats. Penediu-vos.”
Una noia, que pel seu aspecte es dedica a l’ofici més vell del món, plora desesperadament sobre un cos damunt una llitera que s’endú una ambulància, mentre les seves amigues proven de retenir-la i consolar-la.
En un racó una dona de mitjana edat seu recolzada a la paret somicant en silenci i mirant al buit.
L’aire put a fum i de tant en tant el vent du les olors desagradables de la pintura cremada i la carn socarrimada.
Sobre una finestra dos gats contemplen l’escena com si fossin a la platea.
L’Areu Junior, acompanyat d’un agent de seguretat, en acabar d’atendre els mitjans i quan està segur que ningú no el mira, s’esmuny a l’interior de la zona cremada
L’Elsa dirigeix el cotxe rera l’edifici on l’Areu J. s’acaba d’esmunyir, abans de “parlar” amb ell fora bo saber que fa que entri d’amagat a l’edifici.
Aparca el cotxe, prop de la paret. Les finestres han rebentat a causa de l’incendi, així que pujant sobre el capó del cotxe és fàcil arribar a la del primer pis, sense gaires problemes. Un cop dins, l’Elsa agafa del terra un bon tros de fusta, de la mida d’un bat, i sigil·losament cerca la pista de l’Areu J. i el seu guarda de seguretat.
Els veu com surten de l’edifici i es mouen amb seguretat pels carrerons del barri. Us envolten, a banda i banda, edificis mig derruïts i mig cremats. A l’aire hi sura sutge i socarrim.
Quan arriben a una placeta, l’Areu J. mira un edifici i deixa anar l’alè, alleujat. No sembla afectat pel foc. Clau en mà s’apropa fins un semisubterrani, obre i s’hi endinsen. L’Elsa pot aguantar la porta abans no es tanqui.
Una petita sala diàfana, que anys ençà havia estat un taller, conté ara poc més que un llit i un bressol. A dins del llit una noia molt jove, quasi una nena, dorm arraulida al cantó d’un nadó de poc més de mig any. L’Areu J. si acosta, i suaument els acarona, sense despertar-los.
La passada nit vaig tenir l’oportunitat de provar el joc Prime Time Adventures, que he traduït com Aventures de màxima audiència, el joc del drama televisiu. Es tracta d’un joc de rol dels anomenats story games, o sigui jocs narratius. Aquesta mena de jocs se centren en la creació conjunta d’una història més que no en la simulació de les accions (com fa un joc de rol tradicional). El positiu, no cal preparació, el negatiu, comparat amb un joc de rol tradicional requereix un esforç més gran a tots els participants. El resultat, però, és altament satisfactori, us faig un resum d’aquesta primera sessió on vam crear la sèrie i vam fer una ronda d’escenes de l’episodi pilot, fins que el cansament ens va vèncer:
El Sho és un joc tradicional tibetà que es juga en dates assenyalades. Es tracta d’un joc de persecució que es juga amb monedes, curculles i dos daus de 6. M’encanta, cada vegada que hi jugo m’agrada més, combina perfectament l’atzar i l’estratègia. Curiosament és un joc pràcticament desconegut fora del Tibet, i si no fos que els banyolins de 
